Les obres de Roland Schimmelpfennig (La dona d’abans, La nit àrab, etc) sempre juguen amb capgirar les convencions i amb la utilització de la narració descriptiva com a part del joc teatral. El drac d’or no se n’escapa pas, sinó que porta l’estil fins a les últimes conseqüències. Tot plegat per explicar-nos una sèrie d’històries aparentment banals que al final acaben confluint en un final més transcendent del que poguéssim imaginar. I és que Schimmelpfennig ens parla dels problemes de la immigració, de la por a la solitud, a la mort… I també de la futilitat de la vida occidental, o dels suposats ciutadans de primera. Un text creat amb intel·ligència i gran domini de la tècnica, tot i que potser allargat en excés…
La proposta teatral que ens presenta Moisès Maicas és igualment innovadora i creativa, però va molt marcada per les continues anades i vingudes del text. Els actors, per la seva banda, compleixen a la perfecció, sobretot si tenim en compte el repte de crear diversos rols amb poquíssims recursos i de participar en un mecanisme de rellotgeria com és El drac d’or.