La posada en escena d’un bon text no és mai una tasca fàcil. En el cas de la peculiar obra El drac d’or escrita per Roland Schimmelpfenning existia el perill d’enfonsar-se en el caos i la densitat de la dramatúrgia típicament alemanya. No obstant, Moisès Maicas ha dirigit la peça amb intel·ligència, alleugerant còmicament la seva ànima tràgica i la seva buidor existencial, i dotant-la d’un ritme i uns jocs teatrals que la dinamitzen totalment. La història gira entorn a uns immigrants il·legals que treballen en un restaurant xinès-vietnamita de menjar ràpid, els seus clients i d’altres personatges del barri. L’estil de narració fragmentada, amb un marcat to literari, fa que costi entrar en aquest univers de faules i precarietat que barreja elements fantàstics amb situacions quotidianes. Però, un cop t’atrapa, resulta tot un plaer gaudir dels recursos escènics de Maicas i les genialitats del text. A més, els actors es llueixen força ja que interpreten constantment papers que no els hi corresponen per edat i sexe, demostrant gran versatilitat. I, tot i que en conjunt la proposta es fa un pèl llarga (la narració fraccionada impacientarà a més d’un), hi ha un bon grapat de sorprenents bones idees i un missatge bastant dur (i necessari) sobre el poc valor que la societat dóna a les vides dels ciutadans que considera de segona classe. Per tant, tot i l’aparença d’entreteniment inofensiu, El drac d’or deixa, en realitat, un pòsit agredolç, trist, suggeridor i molt compromès amb els més desfavorits que bona falta ens fa.
Enllaç copiat!