Hi ha amistats diferents al llarg de la vida. Les hi ha d’especials, les que se senten com a família, les que porten a assegurar que una persona faria qualsevol cosa per a l’altra. Fos el que fos. És veritat això? Hi ha algun tipus de límit? Segurament molta gent diria que no, però a l’hora de la veritat és molt probable que no tot fos possible.
En aquesta obra, en Cesc aprofita un sopar que ha organitzat a casa amb els seus amics de tota la vida, els més íntims, per explica’ls-hi que la seva dona i ell volen tenir un fill i que, després de molts anys d’intentar-ho, l’única solució que troben és una inseminació amb els seus amics com a donants. Una informació que cau com una bomba i que provocarà parlar sense mitges tintes de la paternitat i la seva amistat, amb totes les conseqüències que això pot comportar.
Divertida, àgil i intel·ligent és una autèntica sorpresa per a l’espectadora, que descobreix un text, signat per Susanna Garachana, honest i sense embuts, que parla directament i treu a la palestra un tema, la paternitat, que normalment no es representa de manera tan sincera.
És un relat de situació que fa riure (fins a plorar) a més d’una persona d’entre el públic que es contagia a mesura que avança el text, amb una escenografia molt adequada i que deixa l’espai necessari per a l’evolució de la narració.
Xavier Ricart dirigeix aquest obra amb una cura determinada, fins a arribar al seu punt exacte. Podria convertir-se en una paròdia o en una comèdia passada de voltes, però aconsegueix donar confortabilitat al text i als seus personatges, que se sentint segurs ique no tinguin por en transmetre dubtes i preguntes en veu alta.
Els personatges no podrien estar millor interpretats. Eduard Buch, David Marcé, Jordi Rico i Marc Rodríguez fan una feina de contenció i de justa mesura que deixa astorada a l’espectadora. Aquesta, de fet, arriba a patir per si els actors trenquen el seu personatge i no poden aguantar el riure davant d’algunes actuacions memorables – el monòleg de Buch és la prova definitiva d’aquesta resistència-. La connexió entre els personatges i la seva química a l’escenari transmet una amistat real i estreta, ajudant de manera incalculable a donar versemblança al text.
Fer riure al públic no és gens fàcil, aquest acostuma a ser més exigent amb els textos còmics que amb els dramàtics. Es demana arribar a l’humor sense passar-se de la ratlla, però aconseguint el punt just per provocar riures al pati de butaques. En aquesta ocasió, no hi ha moment que no sigui hilarant, en més o menys mesura, amb un nivell constant d’intensitat i diversió. Feia molt de temps que es demandava una comèdia que, sense acollir tòpics, donés al públic riures i una molt bona estona.