Temperament, paraulotes i metafísica

Hi ha una llegenda urbana segons la qual, quan es parla de filosofia a una emissora de televisió, els espectadors fugen a mirar altres canals. Probablement falsa i interessada, aquesta teoria aprofita un trist concepte col·lectiu del nostre imaginari que associa filosofia i avorriment. El filósofo declara sembla intentar lluitar contra aquests prejudicis apostant per l’humor d’un text que, en realitat, és més enginyós que esbojarrat. No obstant això, l’espectacle està dirigit com un vodevil passat de voltes i excessiu que, en realitat, no és, provocant una estranya sensació en l’espectador. Afortunadament, obviant aquestes estridències tonals, el text està farcit de frases ocurrents, respostes gracioses i sortides sorprenents del protagonista (un temperamental Mario Gas) que fan que, tot plegat, sigui bastant apte de ser gaudit. D’altra banda, les paraulotes i el sexe empenyen el muntatge cap a una vessant més grollera, mentre que les referències metafísiques busquen terrenys més profunds, malgrat que, bàsicament, no passen de la paròdia. Entretinguda, original i simpàtica, és una llàstima que les parts més dramàtiques no aconsegueixin versemblança ni emocionar perquè, llavors, ens trobaríem davant d’una obra molt completa. Com a mínim, han aconseguit que tingui certa gràcia, que no és poca cosa tenint en compte el material de partida.