L’any 2015 Pep Tosar ens va parlar de Lorca a la magnífica Federico García, que va estar rodant pels teatres durant més de quatre anys. A tots ens va entusiasmar la proposta, tot i que no cal oblidar que Tosar ja havia dirigit espectacles en els que parlava de la vida i les obres d’altres grans autors, com ara Blai Bonet, Guillem d’Efak o Vicent Andrés Estellés. Ara li toca el torn a Fernando Pessoa, un dels noms més importants de la literatura portuguesa. I ho fa amb la mateixa fórmula que amb Lorca, però canviant el flamenc pel fado o la música americana, el ball pels equilibris i les imatges d’Andalusia per les d’una Lisboa senyorial i majestuosa. També hi ha una gran pantalla en el prosceni i els testimonis d’entesos o, fins i tot, d’una neboda… igual que ja va passava en el muntatge sobre el poeta andalús. L’estructura és la mateixa, l’embolcall similar, però la sensació és evidentment diferent. El to d’El fingidor és més pausat, més reflexiu, i la desconeixença d’alguns detalls de la seva vida fa que s’estableixi una relació diferent amb el personatge. El resultat és igual de commovedor, potser més líric que apassionat, però carregat d’una estranya desesperança que finalment es transforma en positivitat. S’intenta donar la volta a la fama de l’escriptor -quasi sempre titllat de nostàlgic, depressiu i trist- i crec que, en part, s’aconsegueix. Un surt del teatre pensant, sobretot, en la vida d’un home singular, d’un humor molt personal, que es va desdoblar en els seus heterònims per donar cabuda a totes les seves personalitats literàries. Un home que, malgrat el que puguem pensar ara, va morir sense haver conegut l’èxit ni el reconeixement posteriors.
L’espectacle flueix amb el ritme de les paraules de Tosar i la música que ens aporten Joana Gomila i Elisabet Raspall. Elles ens transporten a la música portuguesa, però també a melodies americanes més populars com ara Everybody’s talking o Nowadays. Per la seva banda, Juncà Escales i Tomeu Arner són la part física de l’espectacle, aconseguint que els exercicis de trapezi o els equilibris amb l’escala o amb la roda es transformin en metàfores potents i realment delicioses… sobretot quan es fonen amb l’Oceà Atlàntic, la lluna o els enfilats carrers de Lisboa. El millor del cas és que el treball de tots ells es fon, es barreja i es complementa. Així, tenim moments en que la trapezista es transforma en Ofèlia de Queirós o el funambulista conversa amb Pep Tosar, un narrador omnipresent al que potser se li pot retreure que no ens reciti algun poema de Pessoa… Però la proposta no es navegar per l’obra, sinó per la vida, i això realment s’ha aconseguit amb escreix.
