Segurament s’han d’haver patit les escoles dels quaranta i cinquanta per gaudir millor aquest espectacle d’Anexa i Tanttaka Teatroa. Tot i així, jo que les veig com una cosa llunyana i que les conec per referències paternes he rigut dels acudits i dels professors caricaturescos que anaven desfilant davant dels meus ulls. No sé fins a quin punt el muntatge és hereu de la versió per a nens, però sí puc dir que l’educació -o com diu el programa de mà, (des)educació- que rebien les nenes era radicalment diferent. Si a ells se’ls educava per al treball i per a l’èxit professional, a elles se les educava per a l’obediència, les tasques de la llar i el lliurament total i absolut al futur marit. Vist des de la perspectiva actual ens sembla una aberració, però tal com diuen les actrius al final de l’espectacle tots i totes som hereus d’aquell model patriarcal que encara cueja.
Abans d’adaptar-se al teatre, on ha tingut un èxit itinerant que ja porta més de 20 anys, El florido pensil va ser un llibre d’Andrés Sopeña Monsalve, un professor de Dret de la Universitat de Granada que va voler recrear el sistema educatiu de la posguerra espanyola. És per això que les versions teatrals arrosseguen el deute a l’anècdota, la historieta o el fet episòdic, lluny de desenvolupar una acció dramàtica continuada dins de les parets de l’escola nacional-catòlica. És cert que es busquen cinc protagonistes, entorn de les quals girarà tot, però al final un surt del teatre amb les anècdotes i els gags més impactants i no pas amb el desenvolupament vital dels personatges. En aquest sentit, encara no he pogut oblidar el magnífic capellà que composa Isabel Rocatti o la divertidíssima escena de la supervisora falangista…
Per últim, no enganyarem a ningú si diem que l’èxit més important de la proposta és l’elecció de les actrius. Aquestes cinc grans còmiques (Batalla, Bertran, Pagès, Portas i Rocatti) gaudeixen fent de nenes entremaliades, de monges castigadores, de falangistes esbojarrades, de peculiars professores de gimnàstica, etc. Encerten amb el to i asseguren les rialles del públic en general, però sobretot les rialles còmplices d’aquells que passen dels seixanta… Recomanable per a tots als que els hi agrada riure, però amb certa consciència.