No tot el futbol és així

Durant tot aquest mes no he parat de veure obres on l’homosexualitat hi és present ja sigui com a tema principal (Fun Home, la Jaula de las locas, ) o marginal (la ira de Narciso, Ovelles). En tot cas, la presència tan freqüent de l’homosexualitat als nostres escenaris és un bon reflex del camí cap a la normalització, però tenir la gosadia d’introduir-lo en un món tan masculí com el futbol d’alta competició és tot un repte que en el cas de El futbol és així (de gai) es resolt amb molt bona música i un gran sentit de l’humor. És una crítica mordaç i agre-dolça del mon del futbol d’elit en clau còmica. A demés del sentiment de “macho-man” (som molt mascles ), es critiquen les sumes desorbitades dels fitxatges de les figures (l’han fixat), la invisibilitat del futbol femení, la pressió periodística, els paradisos fiscals, el manteniment de la imatge per sobre de la dignitat, la venda del clubs a fortunes estrangeres…
És d’una gran originalitat la posada en escena. La funció ja comença abans d’entrar a la sala. Els periodistes/actors pregunten l’opinió dels espectadors, regalen un àlbum on poden completar la col·lecció oficial de cromos de tots els personatges que intervenen a l’obra, faciliten l’intercanvi de cromos i si participes a twitter (et donen el hashtag), facebook o instagram i omples tot l’àlbum podràs obtenir una entrada de franc a la propera funció. L’escenari és un camp de futbol amb anuncis d’empreses actuals i retransmissió radiofònica en directe. L’ambient està molt ben aconseguit, especialment el partit de “la champions”. Jo estava a primera fila i tenia por que m’anés la pilota a la cara però totes les jugades van ser realitzades amb un gran encert fent servir la càmera lenta i la il·luminació.
El tàndem Xavi Morató (text ) i Gerard Sesé (música) i ambdós a la direcció ja havien sorprès en una altra obra còmica i de crítica social: “Generació de merda”.
Tots els actors/actrius estan a l’alçada de la representació la qual és difícil de mantenir en una obra còmica que transmet un profund regust de tristesa. Berta Penyalver, més coneguda en el món de la música que com a intèrpret, representa magníficament el paper de presidenta d’un club de futbol i posa de manifest la poca presència femenina tant en les directives com en el camp.
La música és el millor de l’obra i dona molt de cos i suport a les senzilles coreografies. La lletra en alguns moment no s’entenia massa bé potser per la distribució circular de l’escenari. Moment estel·lar el de Joan Olivé amb la cançó “a la banqueta” que es va intercalant amb un rap ballat per tots els actors/actrius.
Per fortuna, no tot el futbol és així però fa pensar en la influencia i la força social que representa. No és estrany que l’hagin prorrogat varies vegades durant uns mesos i esperem veure-la més endavant.