Encara que fa dies que la vam programar al Teatre de l’Aurora, va ser tot un encert programar-la a Igualada. Vam gaudir de valent.
Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. El gegant del pi és una autoficció de l’herència rebuda, un intent per encarar la construcció d’una llar.
Últimament, estem assistint a obres que ens parlen molt dels avis, del nostre passat i d’on venim. I així ho hem vist en algunes de les propostes que s’ha anat programant al Teatre de l’Aurora. El fet que sigui un avi, amb anys a distància amb el seu nét fa que sigui important aquest descobriment. En el cas del Pau, s’adona que el seu avi és franquista. A mirar-ho amb el pas del temps, possiblement ho mirem amb altres ulls.
La narració de l’obra parteix d’un fet en concret, quan en Pau veu que el seu avi tenia un passat i que part de la seva familia va poder gaudir-ne d’aquest fet. El Pau ha marxat d’un poble i ara viu al Raval, lloc on ens ubica.
El Pau Vinyals és autor i director, conjuntament amb la Júlia Barceló. En el teatre és un joc, entre la ficció i autoficció. El Pau necessitava, tenia ganes de fer aquest text. Però a més d’explicar-nos aquesta història, volia buscar-ne una teatralitat que funciona.
Amb un Pau totalment entregat, ens fa nostra aquesta història familiar. Hi ha moments que sembla de ser actor i ens interpel·la directament a nosaltres, d’una forma molt natural.
Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç