Aquesta és una comèdia que segurament està destinada a l’èxit i a una llarga vida. No crec que sigui com Escape Room, però està clar que Joel Joan és un reclam important a la cartellera, i el tàndem que forma amb Hèctor Claramunt ha donat títols indispensables com el ja citat o El pare de la núvia, De totes maneres, crec que aquí s’han decantat per un histrionisme -formal i argumental- que descol·loca a primera instància i que m’ha acabat esgotant per acumulació. A la primera meitat de l’obra se’ns ofereix el retrat d’un actor exitós i pagat d’ell mateix, que malgrat tot no ha rebut el reconeixement que ell creu que es mereix per part de la professió. Al costat d’ell, la seva dona -i també representant- i un amic actor que no ha tingut sort a la vida. Fins aquí, un quadre costumista que reflecteix les misèries de la professió teatral i que es queda a mitges en l’intent de furgar més en temes reals i reconeixibles, encara que sigui amb noms inventats (els Premis Tramoia, etc.) El problema, però, ve quan la trama s’embolica i hi intervé Netflix, la màfia russa, i tot plegat es converteix en una mena de thriller de mentida que no acaba de funcionar…
Si a tot això hi sumem un Joel Joan desfermat i autoparòdic, obtindrem una comèdia de traç gruixut que avança a ritme de cops d’efecte. Això sí, també hi ha els seus moments de pura comèdia i algunes creacions memorables, com la de Xavi Mira, que s’acaba convertint en el més destacat de la funció. El seu personatge apocat, simple i poruc es fa amb la simpatia del públic des de la seva aparició. Un bon contrapunt a Joel Joan, fins al punt de formar amb ell una parella que recorda a moments a una altra de ben “estranya” i exitosa. No és difícil endevinar de qui estic parlant…