Cantar per evitar que t’esclati el cap. Aquesta és la premissa amb que han de conviure els carismàtics personatges d’aquest univers distòpic, hipster, fulgurant i colorit que és El gran despropòsit. Escrit i dirigit per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, es tracta d’una original barreja d’espectacle d’esquetxos, paròdia musica, sàtira política i homenatge als temes clàssics de la ciència-ficció. Amb encert, se’ns presenta la vida quotidiana, els problemes i anhels d’un grup de supervivents que tracta de continuar endavant a l’extraradi d’una gran ciutat. Els paral·lelismes amb la situació socioeconòmica actual, la necessitat imposada de ser feliços en aquest entorn hostil i sense horitzó, la depressió, el caos i la bogeria són els elements més interessants d’aquesta proposta que, tot i cantada (justificadament) pitjor, aporta molt més contingut crític que la majoria de musicals. Enmig d’aquest món absurd i accelerat, semblen voler dir-nos, l’única esperança que ens queda és l’amor i l’amistat. És per aquest motiu que es troba a faltar més desenvolupament en les trames individuals dels seus fascinants protagonistes en comptes de dedicar tant de temps en explicar els motius pels quals la societat ha acabat en aquesta situació. És cert que, llavors, s’hauria de renunciar a grans moments com la divertidíssima escena dels científics però, al menys, al final, no ens quedaríem amb ganes de més. Tot i això, l’obra és un compendi exemplar de bones idees (visuals, narratives i de direcció), grans números i cançons com Oficina laboral post-nuclear o Carabina sexual, i trames inoblidables com la història d’amor entre Mini-Jack (anti-heroi per la posteritat) i Kinder, el mestre innovador.
Enllaç copiat!