Escoltar els versos de Calderón de la Barca sempre és un gust i un privilegi, i si es tracta dels versos d’un dels millors actes sacramentals que va escriure encara millor. El gran teatro del mundo no deixa de ser una peça religiosa amb una estructura al·legòrica i un tema eucarístic, que sovint es representava –com tots els actes sacramentals- el dia de Corpus Christi, però no cal oblidar que Calderón va ser un autor revolucionari en el gènere i el que fa amb aquesta peça és realment un prodigi i un mostrari en el que posteriorment s’emmirallaran molts altres autors. Per començar, articula un tema central que dona molt de si: considerar el món com un teatre, on cadascú hi juga un paper social. A través de cinc parts diferenciades, veurem com l’Autor (o el Creador) parla amb el Món i entre els dos trien els personatges de la comèdia, els fan actuar i després els desposseeixen dels seus papers per tornar-los a citar en una mena d’eucaristia final que suposa el colofó.
La Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) havia de tornar un cop més a aquesta obra fonamental del Segle d’Or, i ho fa aquest cop sota la direcció de Lluís Homar i una dramatúrgia en la que també hi ha intervingut Xavier Albertí i Brenda Escobedo. El muntatge comença amb força i amb un interessant estilisme que després no acabarà de veure la continuïtat amb els altres personatges. Antonio Comas, en el paper de l’Autor, diu molt bé el vers i el defensa també amb una contundència que no sempre veiem en la resta d’intèrprets. I crec que aquesta contundència, o presència escènica, és important per tal que el vers arribi a l’espectador d’una forma clara, directa i també el més entenedora possible.
Potser no serà la millor versió possible d’un clàssic com aquest, però sempre val la pena retrobar-se amb Calderón… i també amb el CNTC.