Aparentment, aquesta adaptació musical d’El jove Frankenstein ho tenia més fàcil que la recent La familia Addams, ja que, en aquest cas, ja es tenien la història i els acudits fets i només s’havien d’afegir les cançons. No obstant això, novament, el resultat no arriba a ser tan satisfactori com es podria esperar. Això vist, però, només des d’una perspectiva de l’espectador local i la cartellera catalana. En realitat, aquest producte neix, originalment, de la mà de Mel Brooks que, després de l’èxit obtingut amb l’adaptació musical d’Els productors, va decidir portar a escena una altra de les seves pel·lícules. Malauradament, ja a l’estrena a Broadway l’any 2007 no va rebre crítiques massa entusiastes. I és que les cançons compostes pel mateix Brooks i Thomas Meehan tenen certa gràcia però no resulten memorables i, en cap cas, aconsegueixen ser narratives. En la majoria d’ocasions, són frases estirades o gags allargats del guió original.
Però, tornant al muntatge dirigit per Esteve Ferrer, cal valorar que és dinàmic, té un ritme molt àgil i un repartiment de gran talent (destacant una especialment inspirada Teresa Vallicrosa). El problema és que no llueix en termes de producció (l’escenografia és gairebé inexistent) i el to és tan caricaturesc que acaba restant-li humor per excés. La gràcia del film original era la combinació entre la serietat de la imatge (blanc i negre, ambientació clàssica) i el sentit de l’humor que trencava una vegada i una altra aquesta solemnitat. Aquí es perd aquest contrast, buscant tota l’estona l’exageració, i és una llàstima perquè hi havia opcions de jugar-ho. Més enllà d’això, evidentment, l’aposta és divertida, està plena de picades d’ullet als fanàtics de la pel·lícula, és amena i apta per entretenir a tots els públics. Tal com tenim el panorama, potser és que li demanem massa. O potser no. Vés a saber.