Després d’adaptar a Wittenbols, Txékhov, Maeterlinck i Von Kleist, ara li toca el torn a Dostoievski. La companyia La Ignífuga no ha tingut mai por dels grans textos, de la complexitat literària i dramatúrgica, i menys dels gustos del gran públic. Tot i ser un grup molt jove (la companyia es crea el 2014) sempre ha anat a contracorrent, cercant la modernitat i, sobretot, intentant que el públic visqués en els seus espectacles un viatge emocional i no només intel·lectual. Ho han aconseguit en vàries ocasions, però en El jugador em sembla que la idea es menja algunes d’aquestes intencions. És cert que la versió de la novel·la és molt lliure, i també s’ha de reconèixer que el veritable objectiu era parlar d’una Europa que s’enfonsa econòmicament, però el que ens trobem al davant com a espectadors és un muntatge irregular, a estones feixuc, que abusa de recursos “moderns” però ja molt utilitzats i que es perd entre reflexions que van desgranant-se entre l’argument d’una de les més grans novel·les russes, i fins i tot europees, de tots els temps. Un dels principals problemes és que no he acabat de creure’m la situació ni alguns dels personatges, amb l’excepció de la veterana Saskia Giró, que aporta veritat i diversió a la proposta. Però sigui com sigui, no seria just acabar el comentari sense valorar l’esforç d’una companyia que busca nous camins i que s’endinsa en textos fins ara inèdits en el món teatral.
Enllaç copiat!