Tenia por que una obra com aquesta acabés resultant, a dia d’avui, una peça de museu. Al final, però, he arribat a la conclusió que els dramaturgs clàssics del teatre nord-americà, com ara Wilder, Hellman, Williams, Miller o Albee, mai em deceben. Els seus textos, per més anys que els hi caiguin al damunt, són sòlids i estan molt ben escrits. En aquest cas, a més, la posada en escena de Juan José Afonso és rigorosa i elegant. S’ha optat per un minimalisme que li escau molt bé i s’ha potenciat al màxim la part interpretativa, aconseguint treballs molt interessants. Uns treballs que van des del naturalisme de Mario Gas, que demostra estar en plena forma com a actor, fins a l’energia dels fills que interpreten Alberto Iglesias i Juan Díaz. Sense oblidar, evidentment, el treball de Vicky Peña, que transita tota l’estona per la corda fluixa de la fragilitat i que torna a brindar-nos una creació plena de matisos.
Potser no estem davant d’una versió que aporti excessives novetats ni que doni la volta al gran text, però aquesta aposta acadèmica i respectuosa -tot i que s’ha escurçat, amb encert, quasi una hora i mitja respecte a l’original- està treballada amb un rigor que mereix tot el meu respecte. La part estètica, amb projeccions i sirena inclosa, donen al conjunt un aire tèrbol que funciona. I el joc d’ombres, sobretot en l’escena final, emociona. Reconec que és una obra densa i que a molts els pot resultar pesada, especialment en algunes escenes del primer acte, però si entres en el text i gaudeixes de les interpretacions les paraules d’Eugene O’Neill ressonen amb una clarividència aclaparadora.