Aquests dies tenim l’ocasió de veure l’obra postuma d’Eugene O’Neill a la nostra ciutat, un dels dramaturgs nord-americans més lloats i premiats de la primera meitat del segle passat, el qual es va caracteritzar per impregnar la seva obra d’un realisme dramàtic. En aquesta ocasió, ens arriba a la nostra cartellera la que és considerada la seva obra mestra, en la qual ens relata un drama familiar en el que els seus integrants reviuran els seus propis dimonis adormits, sent testimonis de com aquests s’enfronten a cada membre. Sens dubte, es tracta d’un treball magnífic de creació de personatges i d’evocació de sentiments, però en el muntatge que se’ns presenta alguna cosa no acaba de funcionar del tot. Per una part, és cert que s’aconsegueix transmetre la sobrietat i l’elegància que requereix l’obra, així com la força dels diferents personatges i les emocions que s’evoquen, però la posada en escena esdevé una mica rígida i encarcarada, de la mateixa manera que el ritme resulta massa lent pel que requereix la peça, fent-la difícil de digerir en alguns fragments, tot i l’interés que desperten els seus personatges. Tot i això, sempre és un plaer gaudir d’una obra d’aquestes característiques, en la que els personatges es despullen i els diversos sentiments aconsegueixen resonar per la sala durant tota la funció. A més, podem gaudir d’un Mario Gas molt encertat en el seu paper, sense menystenir a la resta dels seus companys, tot i la sobreactuació en la direcció d’actors que hi ha en certs moments de la funció, situant-se tots ells en una escenografia que aconsegueix apropar l’escena a l’espectador, la qual té l’ajuda breu d’uns audiovisuals que són capaços crear una atmosfera evocadora de sentiments molt ben trobada.
Enllaç copiat!