No és un drama ni una comèdia, sinó tot el contrari, perquè no té principi ni final: és un cicle que recomença eternament, com la vida. Els personatges neixen, creixen, es fan grans, es casen, tenen fills i es moren. A través del pas dels anys i de les generacions canvien els temes de conversa i les preocupacions, però el centre és sempre la família i la casa pairal. És un retrat en moviment de la família Bayard.
Els set actors que surten fan tan aviat de senyors com de criats, de vells com d’infants. És un treball coral molt remarcable, sense ningú que sobresurti. Escenogràficament, malgrat les limitacions d’un espai tan petit com el Círcol Maldà, l’obra està molt ben resolta. Juga amb les dues portes que hi ha al final de la sala, una de les quals és la mort, amb una llum blanca com a signe distintiu.
El llarg dinar de Nadal em va commoure molt per la senzillesa, la humanitat i la tendresa que traspua, perquè parla de les petites coses de la vida, les alegries, les tristeses, les misèries, sense cap estridència ni cap punt de gir trasbalsador. És clar, no és una obra lineal, sinó cíclica, som davant d’una mateixa escena repetida moltes vegades amb personatges que van canviant. Surts del teatre embolcallat de vida, per uns moments t’has sentit com si fossis un convidat més en aquella taula parada. Només vaig lamentar-ne una cosa: que fos massa curta (dura exactament una hora).