Una joia aquest muntatge de La Ruta 40 amb text de Thornton Wilder i dirigit per Alberto Díaz.
Gairebé un segle de dinars de Nadal de família de casa bona americana, retratada amb tocs d’humor, drama, tristesa i melangia en boi 60 minuts. Amb paraules senzilles, lluny de grans discursos, la vida desfila davant teu, amb episodis que es repeteixen i marquen els marges del full on es va escrivint la vida. Al final és adonar-se que la vida és un cercle pel què transiten totes les famílies, on les alegries i tristors van i venen, es repeteixen i són d’orígens semblants (naixements, matrimonis, morts…).
Aquest llarg dinar és petit però enorme, la vida d’una família però que en el fons és la de gairebé totes, sembla senzilla perquè no vol ser grandiloqüent però conté les complexitats de la vida, curta però hi passa un segle, breu però t’acompanya durant molt de temps, tendra però sense sentimentalismes innecessaris, dramàtica però et fa somriure.
Els actors no només han d’assumir diversos rols sinó que la seva transformació física davant dels nostres ulls, com els afecta el pas del temps sense recórrer a maquillatge o vestuari és impressionant. Al llarg dels anys hem pogut veure diversos repartiments, cadascun amb els seus matisos però sempre amb la delicadesa que el muntatge destil·la fins i tot abans de començar amb el preciós cartell i una posada en escena tan senzilla com elegant.
En resum: Intensa com la vida, delicada com un pètal. Si després de 6 o 7 vegades que veus una obra, amb diferents intèrprets, encara et deixa amb la boca oberta i t’humitegen els ulls, és que és una meravella. I una prova clara que no calen grans recursos econòmics sinó talent per crear obres mestres.