En els vuitanta, David Copperfield ens semblava a tots un mag que jugava constantment amb l’impossible. Copperfield és el pare de la màgia-espectacle televisiva, el mateix que va fer desaparèixer l’Estàtua de la Llibertat o que va travessar la Gran Muralla de Xina davant d’atònits teleespectadors de tot el món. La màgia de gran format arribava, per primera vegada, a tots els racons del planeta, i es presentava amb la forma d’un gran espectacle de Las Vegas i envoltat d’una tecnologia força avançada per a l’època. Ara, el Mago Pop juga amb els records de la seva infància i recupera l’esplendor d’aquells muntatges gràcies a una producció d’alt nivell. I ho fa recreant alguns dels famosos números de Copperfield (l’aparició inicial o el número de la levitació) i utilitzant un leit-motiv ben potent, el dels somnis del nen que va ser. La idea principal del show és que res és impossible, i un cop cau el teló podríem dir que l’objectiu és més que viable.
Una de les claus d’aquest èxit -el teatre s’omple cada dia, i sembla que ho seguirà fent fins al febrer- és el ritme constant de l’espectacle. A part de tenir un bon fil conductor a través de diversos vídeos, no hi ha descans ni treva per a l’espectador. Ja sigui amb números individuals, de gran o petit format (hi ha diversos jocs amb cartes), amb la participació del públic o amb l’ajuda de la tecnologia, l’atenció no decau ni un segon. Tot està mesurat i compensat, com si a base de prova i error s’hagués aconseguit finalment l’excel·lència. Només podria retreure que en alguns moments el guió es força una mica massa o que en d’altres el Mago Pop es veu encotillat per qüestions purament teatrals. Però són detalls molt petits davant d’un espectacle que vola molt alt i que a l’estiu del 2020 aterrarà a Broadway. Sense cap mena de dubte, estem davant d’un dels mags més importants i influents del moment, i Nada es imposible està a l’alçada del seu prestigi.