Quatre nens castigats sense pati (bé, dues nenes i dos nens) miren des de la finestra de l’aula com els seus companys i companyes juguen a futbol, munten coreografies i fan de pares i mares.
Gran part de l’obra fa la sensació d’una gran coreografia d’imatges, frases conegudes i moviments corals que mantenen el nivell energètic molt alt. El ritme es genera a partir de diferents escenes (algunes narrades i d’altres interpretades) i uns monòlegs que ajuden a la reflexió. I és que entre la comèdia i els llocs comuns proposats també existeix un espai per veure com les conductes innocents de la infància ens han marcat a l’hora d’entendre la competitivitat, la pertinença a un grup, el gènere, les relacions sexo-afectives…
L’obra, tot i que una mica llarga, es manté a un gran nivell (amb sorpreses incloses) i satisfarà a qualsevol que vulgui entretenir-se i alhora ser una mica crític amb situacions quotidianes del lleure dels més petits. Però sobretot la gaudiran la generació dels milenials, ja que es reconeixeran en totes i cadascuna de les escenes plantejades i els servirà per recordar vells temps i fer una petita introspecció.