Anna Maria Ricart ha fet l’adaptació i la dramatúrgia del llibre “Llàgrimes de sal”, relat de la vida del metge Pietro Bartolo, escrit per ell mateix i per la periodista Lidia Tilotta.
Fill de pescadors, Bartolo fa 26 anys que és metge en la petita illa italiana de Lampedusa, situada davant la costa de Tunísia. Una persona que s’ha convertit en un exemple de coratge, compromís i dignitat.
Miquel Gorriz ha dirigit a Xicu Masó que es posa a la pell del metge de Lampedusa, i ens ha ofert una interpretació amb tal grau d’intimisme, sinceritat i proximitat que ens ha fet aplaudir, fortament colpits, pel que havíem vist i escoltat.
Pietro Bartolo està fortament convençut de la vigència de la Llei del Mar que obliga a salvar qualsevol persona que s’estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Ell té a la memòria les històries de moltes de les persones a les que ha atès a la seva consulta i de les que recorda el nom: la Jasmine, la Sara, l’Anuar, l’Omar, la Sama, la Favour, ….. Conscient que les xifres només són números, ell lluita per tal de no oblidar les persones i per escoltar les seves històries de misèria, persecució i por.
Una proposta construïda amb la clara intenció de fer-nos entendre la urgència d’enfrontar la catàstrofe dels refugiats, que segons el mateix Pietro Bartolo ha agafat les dimensions d’un holocaust. Una denúncia d’una situació dolorosament actual, que no volem veure i que ens obliga a mirar. Ningú surt indiferent de la sala, davant la rabia i el dolor d’aquest metge que se sent impotent davant d’aquesta situació insostenible i davant la falta de resposta dels governs de la comunitat europea.
L’escenografia molt austera, on veiem la taula de treball del doctor, la llitera i un petit espai perquè els nens que arriben del mar puguin jugar una estona i oblidar per una estona l’horror viscut. Unes projeccions van donant suport al relat.
Hem llegit alguna opinió que menysté aquesta proposta per considerar-la poc més que una “conferència teatralitzada”. No podem estar més diametralment oposats en la nostra opinió, perquè creiem que aquesta proposta es TEATRE amb majúscules; si molt m’apures, en tot cas la podríem classificar dins de la branca de “Teatre documental” perquè és una dramatúrgia basada en fets reals.
Creiem que un dels reptes més importants del Teatre, és provocar EMOCIONS a l’espectador. Aquesta producció ho aconsegueix abastament i fa que el públic surti de la Sala amb la necessitat de fer quelcom en pro d’aquesta tasca humanitària.
Magnífica proposta. Magnífica interpretació. Colpidora i absolutament necessària.
Per veure l’apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ