En una societat de façana, la sinceritat és un perill. Fins a quin punt, però, un valor tan venerat es pot convertir en una trampa? En quin moment la transparència pot esdevenir la pròpia garjola? El risc de la sinceritat, si fracassa, si l’oïda que la rep no està prou educada, no pot alimentar encara més la hipocresia d’una majoria que només actua guiada per l’aparença? L’idealisme pur pot ser un veritable salt al buit.
A El misantrop, Molière pretén fer una crítica a la societat aristocràtica de mitjans del segle XVII. En aquell moment, l’autor travessa unes complicades circumstàncies personals que li fan veure el món i, en general, el gènere humà com una selva, un cau de falsetat, una buidor de valors… i pren Alceste, el protagonista, com a vehicle del seu neguit. Ell, enamorat de Célimène, és molt maldestre en les relacions amb els personatges que l’envolten pel seu excès malaltís de sinceritat, i la seva poca traça destrueix a poc a poc el món on es mou. Ella, explosiva, dinàmica i vital, s’esgota per la desconfiança d’Alceste, que recela del que interpreta com a flirtejos de la seva estimada amb Clitandre. I tot se’n va pel pedregar.
L’adaptació converteix aquest clàssic en una peça plenament contemporània. I és que a aquesta societat, l’actual, no li manquen exemples d’individualisme i hipocresia. El dramaturg Sergi Pompermayer situa la història a la seu d’una empresa discogràfica i signa un brillant i atrevit ajustament del text en consonància als signes del nostre temps. Música en directe i cançons conformen el batec de l’espectacle. Tal vegada s’excedeix amb ingredients glamurosos (viatges, festivals… potser no calia) que guarden una distància excessiva respecte als elements que en essència estructuren la història. Amb un Pol López espectacular, es gaudeix profundament de les raons i pensaments que exposa el protagonista, i aquests sovint estan a un nivell superior del que ofereix la resta d’intervencions, Mireia Aixalà i Norbert Martínez a banda (esplèndids).
La direcció de David Selvas condueix la trama amb ritme, en un context escenogràfic remarcable, àgil, visual i captivador. L’efecte de les imatges, càmera en mà, en viu, és impactant i eficaç per situar l’espectador en l’atmosfera de l’espectacle.
Molière va parir el text en vers, i la versificació d’aquesta adaptació, a càrrec de Pablo Macho Otero, és més que encertada i actual. De tan versàtil i viva, els actors i actrius la interpreten com si fos prosa, i enganxa de forma màgica.
El misantrop que porta a escena La Brutal convida a reflexionar sobre on hem dut o on ens ha dut la nostra societat, la seva essència i el paper que cadascú hi juga, si aquesta ens deixa. Sincerament, molt recomanable.