“El Nino” és un monòleg interpretat per Enka Alonso i dirigit per Loredana Volpe, que va néixer a partir de l’obra “Il Bambolo”, un text de la italiana Irene Petra Zani que es va poder veure com a lectura dramatitzada, formant part en el context d’una residència de creació a la Sala Beckett.
Es tracta d’un monòleg intens i potent, en el que tot el pes de l’espectacle recau en la intèrpret i en el text. Ja us avanço que el text és molt potent i la interpretació d’Enka Alonso és BRUTAL!!!
Un monòleg, que dona conversa a un altre personatge que també té molt protagonisme. Es tracta d’un ninot inflable de plàstic, d’aquests que venen en un sex-shop. Aquest nino és el seu escut, el seu flotador, algú a qui aferrar-se ,els seu confident, el seu jo interior, és la seva veu, és aquell a través el qual diu tot alló que ella no pot o no gosa dir.
Enka Alonso ho dona tot dalt de l’escenari. Possiblement és un dels papers més difícils que li ha tocat d’interpretar, d’aquells que fan mal a l’ànima i que segurament li provoquen un desgast físic i psicològic en cada representació . Ella ho viu i ens ho fa sentir. De vegades ens mira als ulls, poques vegades. Jo vaig sentir el dolor d’aquella nena. Em va impactar molt.
L’obra tracta de la patologia de l’anorèxia, entesa aquí en el sentit de símptoma i defensa arran d’un abús patit durant la infantesa. La protagonista trasllada el seu dolor mental al seu cos autodestruint-se ella mateixa, castigant allò que va provocar el desig. L’abús introfamiliar és un dels més estesos i silenciats. És un dels grans tabús de la nostra societat.
És una obra molt dura. És el relat d’algú que ha patit molt. Algú que tot i sent la víctima se sent culpable. Algú que el temps se li fa etern per la gran càrrega que porta a dins. Algú a qui no se la cregut. Algú que un dia va dir NO.
Una bona dramatúrgia, una direcció impecable i una excel·lent interpretació són motius suficients per anar a veure aquesta petita joia.