El palmeral és una obra d’Albert Tola formada per set monòlegs que expliquen la història d’una execució en una societat islàmica. Ens parlen els dos executats -ara, esperits que vaguen sense cap objectiu-, el botxí, les vídues, el traïdor que els va delatar i també una alosa que va sobrevolar l’improvisat patíbul. Tenim diversos punt de vista, diverses versions del tema i, fins i tot, diferents perspectives de l’espai on succeeix tot. Un mosaic que ens parla de la intolerància, de la incomprensió, de les injustícies… però també de les societats reprimides i dels amors que sobreviuen a tot.
La història està explicada també amb diferents tons, des de l’intel·lectual d’Abu Hasan i la seva dona fins al més popular i planer de la dona de Tahir. També hi ha un petit espai per a l’humor, o la ironia, i sobretot per una part més poètica que li acaba de donar sentit a tot el conjunt. Segons el meu parer, m’hagués agradat algun diàleg, alguna confrontació… però entenc que aquesta no és la proposta, ni tampoc la intenció de l’autor. La peça, inspirada en la tècnica rashomon dels diferents punts de vista, pretén aïllar als personatges i veure’ls des de la seva dimensió més personal i íntima. En aquest cas, actors i actrius fan un treball acurat i correcte que ajuda a veure els diferents matisos de la narració.