“No hay historia muda”

“No hay historia muda. Por mucho que la quemen, por mucho que la rompan, por mucho que la mientan, la historia humana se niega a callarse la boca…. El derecho de recordar no figura entre los derechos humanos consagrados por las Naciones Unidas, pero hoy es más que nunca necesario reivindicarlo y ponerlo en práctica: no para repetir el pasado, sino para evitar que se repita”
Comença així “El Pan y la Sal” amb el recitat d’un poema d’Eduardo Galeano per part del director de l’espectacle Andrés Lima.
El teatro del Barrio en col·laboració amb el Teatre Lliure, el Teatro Español i el Teatro Central han produït un espectacle en forma de document viu utilitzant una selecció d’històries recollides exclusivament durant el principi de la guerra civil. Ha passat per Barcelona només dos dies. Creiem i esperem que es representi per tot Espanya i que tornin a Catalunya.
El fil conductor és el judici contra el Jutge Baltasar Garzón (Mario Gas) de l’Audiència Nacional, acusat de prevaricació per voler convertir en judici polític contra el franquisme els testimonis de les diferents Associacions per a la recuperació de la memòria històrica. Es recullen en versió escènica els testimonis de fills/filles i néts/nétes de molts desapareguts/des.
El teatre documental és una manera d’explicar històries verídiques que arriben molt endins, precisament per això, perquè són reals, actuals o passades i, sobretot, perquè ens són properes. Fa poc mesos vaig assistir a la representació de “Sis personatges. Homenatge a Tomás Giner”. En aquella obra, tots els personatges havien viscut realment la historia fora d’escena i Tomás Giner es feia present a través d’ells. En “El pan y la sal” els actors i actrius (repartiment de luxe) parlaven per boca de testimonis reals del nostre passat, històries de desapareguts, de nens robats, d’assassinats sense judici, de segrestos, de tortures, història que ha quedat amagada a les fosses comunes, a les cunetes, a l’oblit voluntari, a la repressió, a la por i a la vergonya. Uns testimonis reals van parlar al final de la representació del primer dia en un col·loqui post-funció. Dues dones van explicar els motius per presentar la querella al Tribunal Suprem. Van creure que uns delictes tan greus haurien de ser acollits en seu judicial. Es van sentir jutjades, acusades en lloc de víctimes. Van lluitar perquè saben i ho han vist en altres moments històrics que els delictes de lesa humanitat no prescriuen mai. “Los muertos te escupen la verdad”.
El públic dempeus emocionat, algunes llàgrimes als ulls, van aplaudir mentre sonava la mítica cançó de Lucio Battisti: Il mio canto libero al millor estil Broggi, que sap triar la cançó més adequada per acabar cada espectacle i que et deixa amb un regust de nostàlgia, de tristesa per un passat (fantasmi dei passato) que no ha estat recuperat i que és i serà sempre nostre.