“El Papa” és un duel dialèctic entre el papa Benet XVI, representat per Lluís Oller, i el papa Francesc, Xavier Boada. Dos mons oposats, dues vides diferents, marcades pels orígens vitals, que es porten a l’escenari amb tot el seu pes, però que emociona poc, molt poc a l’espectador.
D’entrada, la introducció de l’obra, en què es presenta el turment del papa Benet XVI, que anuncia que vol abdicar, es fa llarg, lent i dens. És una introducció que ja anticipa la monotonia que hi haurà a les parts següents de l’obra: el nus, en què hi haurà enfrontat els dos personatges, i el final, quan el papa Francesc aconsegueix que el conclave el voti.
El personatge representat per l’actor Lluís Soler, en Benet XVI, per l’edat que representa, per les xacres de l’edat, i també perquè no vol encarar els seus pecats, és un personatge turmentat, però no aconsegueix empatitzar amb el públic. I no és pels dots interpretatius de l’actor, sinó perquè el seu paper és així. Per la seva banda, l’actor Xavier Boada, amb el paper Francesc, és qui més relata la seva vida personal, i, per tant, revela amb més detalls què ha fet al llarg de la seva vida, quines són les seves aficions, què va passar durant el temps de la dictadura del seu país. És a dir, és un personatge molt més ben perfilat psicològicament que el papa Benet XVI, del qual sabem més el funcionament del seu rellotge intel·ligent que de la seva vida.
Malgrat tot això, l’obra de teatre és innovadora i valent pel tema, perquè la temàtica de l’església no acostuma a ser obra de teatre. A més, cal destacar-hi l’escenografia, que projecta a les parets de l’escenari les imatges, reals, on es produeixen els diàlegs, com ara els jardins de Castel Gandolfo o la volta de la Capella Sixtina.
