Florian Zeller va estrenar El pare al teatre Hébertot, a París, ara fa 10 anys. De seguida es va convertir en un fenomen, i les seves traduccions es van estrenar amb gran èxit a un munt de països. A part de ser un text hàbil i força oportú sobre el tema de l’Alzheimer, també es un vehicle de lluïment per a actors veterans que volen arriscar-se i que tenen el valor per enfrontar un paper tan exigent. Alguns dels actors que s’ha posat a la pell del protagonista són Alfred Molina, Frank Langella, Keneeth Cranham, Robert Hirsch, Pepe Soriano o Anthony Hopkins a la versió cinematogràfica. Al nostre país, i concretament en el mateix escenari del Romea, ja la va respresentar fa sis anys Hector Alterio en una versió no massa reeixida.
La gran virtut d’El pare és que tracta el tema de la malaltia des del punt de vista del pacient. És per aquest motiu que els personatges que l’envolten (filla, gendre, infermers) canvien de rostre en vàries ocasions, i fins i tot les trames van canviant segons el moment i el personatge que les explica. Qualsevol que tingui o hagi tingut a un familiar o conegut amb Alzheimer de seguida reconeixerà tics, maneres de fer i reaccions molt pròpies d’aquests malalts. En aquest sentit, l’obra està ben documentada, tot i que també cal apuntar que no troba un final prou contundent i que perd algunes oportunitats que l’haurien fet més rodona.
I si abans parlàvem d’un grup d’actors realment extraordinari, ara no podem obviar el gran personatge que crea Josep Maria Pou. Ell és l’anima d’aquest projecte, l’artífex d’un personatge que sap com dibuixar, ja sigui amb els petits detalls, amb gestos quasi imperceptibles o bé amb fragments com el monòleg final, realment esfereïdor. L’envolten amb gran professionalitat un grup d’actors molt solvent i conegut pel públic barceloní: Rosa Renom, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Illamolla.
La direcció de Josep Maria Mestres també és més que correcta, i es centra sobretot en els estat mentals del protagonista, que passa de la realitat a la seva visió fictícia del món en qüestió de segons. La il·luminació d’Ignasi Camprodon i l’escenografia de Paco Azorín intenten ajudar a aquests canvis, però crec que s’hagués pogut treure més partit de tot plegat… Es juga amb un cert minimalisme, però em falta certa contundència en alguns moments i no acabo d’entendre l’ús de les projeccions. Una llàstima…
