Ningú pot negar que Joan Pera s’ha guanyat, amb el pas del temps, l’estatus de “gran còmic” dels nostres escenaris. És un hereu directe de Joan Capri, però també de Mary Sampere, Paco Morán i tants altres. Avui en dia gaudeix d’un respecte que s’ha guanyat a pols, omplint platees any rera any i treballant sense parar en el teatre, i en menor grau a la televisió i al cinema. És per tot això que El pare de la núvia -aquest vestit a mida que li han fet Joel Joan i Hèctor Claramunt– suposa un pas més en una carrera farcida d’èxits. Un pas que compleix amb les premisses necessàries per no sortir-se del seu personatge ni dels embolics que el públic espera.
El pare de la núvia comença amb els preparatius d’un casament, i de mica en mica coneixem la poca predisposició de la núvia, els excessos del pare, les extravagàncies de la mare i un secret que ho capgirarà tot. L’argument no va sobrat d’originalitat, però està servit amb ritme i conté moments força divertits. El que li passa a l’obra, però, és que resulta irregular, especialment per combinar estils humorístics diferents. En aquest sentit, tot comença com un clàssic vodevil francès per continuar, en la segona escena, amb una sèrie de situacions esbojarrades i absurdes que eleven el to i aconsegueixen els moments més lluïts. Llàstima que a partir d’aquí tot s’estanqui i algunes escenes excessivament llargues -l’aparició de l’ex o tota la part del casament- acabin per llastar el ritme.
Joan Pera ens ofereix, com era d’esperar, les situacions més divertides, tot i que la complicitat de Pep Sais i Oriol Casals l’ajuden moltíssim. La direcció de Joel Joan resulta tan discreta com efectiva, i el disseny escenogràfic de Marc Salicrú acompanya el conjunt de forma correcta. Podríem dir que tot plegat resulta agradable, simpàtic, irrellevant i potser un pèl llarg… però no es podrà negar que el vehicle que s’ha construït compleix, de llarg, les expectatives.