A aquestes altures de la seva carrera, el millor que pot fer la indústria catalana per Joan Pera és fer-li espectacles a mida. Primer, perquè s’ho ha guanyat i, segon, perquè continua encara omplint els teatres (cosa que ens fa molta falta). No obstant això, cal dir que no és gens fàcil escriure un encàrrec a mida. La majoria d’autors i creadors locals estan massa acostumats a escriure per a ells mateixos. En aquest cas, però, l’aposta era interessant. Encarregar aquest projecte a Joel Joan i Héctor Claramunt després de l’èxit d’Escape Room és tot un encert dels productors, malgrat que, artísticament no ha obtingut un resultat del tot rodó. El pare de la núvia és una comèdia lleugera, esbojarrada i molt entretinguda. Tot un vehicle de lluïment per Joan Pera que destil·la gràcia, carisma i espontaneïtat com ho ha fet sempre.
Potser el problema és que els estils de comèdia dels autors i del protagonista no encaixen ben bé del tot. El teatre de Joel Joan és una maquinària precisa, ràpida, explosiva, que busca el gag a través del ritme i alguna sorpresa políticament incorrecta. Però, no ens enganyem, salvant les distàncies, Joan Pera no és Jordi Sànchez. Potser hauria valgut la pena fer una aposta menys ambiciosa (més curta i amb una trama menys enredada), menys gamberra i que deixés la possibilitat de què Pera pugui fer-se més seva la història i amb espai per la improvisació, com li feien en el seu temps a la Lina Morgan. Crec que els monòlegs cara al públic no són suficients, és més, se’ls podrien haver estalviat.
La resta del repartiment, entén bé quin és el joc i el juguen molt bé, malgrat que el personatge de la mare (Maife Gil), per exemple, està molt desaprofitat. Especialment, destaca un entranyable Oriol Casals en el paper de nuvi que, en alguns moments, sense necessitat de cap histrionisme, gairebé es roba la funció. També la relació Joan Pera – Pep Sais dóna grans moments. En resum, lluny de ser perfecte, es tracta d’un bon entreteniment que gaudiran, especialment, els fans de Joan Pera. Com era d’esperar.