Considerada per The Guardian com “un estudi salvatgement honest de la demència”, El pare, del jove escriptor i director francès Florian Zeller (Paris, 1979) és un retrat de la degradació de la ment a causa de la pèrdua de la memòria i, en conseqüència, de la pèrdua progressiva de la identitat, dels referents, de la pròpia vivència de la realitat. La perspectiva que l’autor adopta, fruit de l’Alzheimer que la seva àvia va patir, aporta una visió peculiar que convida a un exercici empàtic a l’audiència.
L’obra ofereix dues mirades. La principal, la de l’Andreu, un home de setanta-sis anys culte i tossut, que, acostumat a una autonomia i un control del seu entorn notables, veu com comença a no entendre ni a dominar res. La secundària, la de la seva filla Anna, que s’escarrassa per donar-li tot el que necessita i contempla impotent com ell ho rebutja. La primera és la que guia les escenes. La successió de diàlegs, entrades i sortides és producte del caos mental del protagonista, i, a mesura que l’espectacle avança, les peces van encaixant.
La direcció de Josep Maria Mestres despulla l’escenari d’artificis, i, encaixades entre parets blanques que s’obren i tanquen, com l’espai d’un cervell que interactua amb l’exterior, hi trobem les cadires pels actors que hi habiten, connectades entre si. I, com els records de l’Andreu, com els habitacles on encaixar els protagonistes de la seva vida dins el cap, cada cop en van quedant menys, i l’escenari, com la seva memòria, es va buidant. La idea és atractiva, però l’execució té punts febles. Les entrades i sortides semblen forçades, les aparicions en segon pla passen inadvertides malgrat el significat que havien d’aportar, les cadires, connectades entre elles, perden el sentit de les unitats que es van restant, adoptant formes i encaixos que no s’aprofiten ni es comprenen. No és un apunt, aquest, que resti consistència a l’espectacle, però no és eficaç, i no suma com podria.
La interpretació d’en Josep Maria Pou és tan sublim, tan real, tan propera, que eclipsa la resta de personatges. És la gran i cruel diferència que estableix el teatre entre el ser i l’interpretar. Només se’n lliura la Rosa Renom, en tot moment a l’alçada d’un personatge que encaixa en els seus registres habituals i que sap dur amb mestratge, i una Victòria Pagès que ofereix el seu talent en una escena final complexa i ben resolta. En Josep Julien i en Pep Pla tenen un paper correcte en el conjunt, però excessivament complementari i amb poca personalitat, malgrat allò que el diàleg aparenta. La Mireia Illamola és la cuidadora dolça i diligent, amb poc pes en el conjunt.
La seva versió cinematogràfica, protagonitzada per Anthony Hopkins i Olivia Colman, ha obtingut múltiples i importants reconeixements, com el César de l’Acadèmia francesa a la millor pel·lícula estrangera o l’Óscar al millor actor i al millor guió adaptat. El text, per tant, és d’una qualitat contrastada. Aquest fet, i la presència d’un monstre de la interpretació com en Josep Maria Pou, esdevenen motiu suficient per no perdre’s un espectacle que no deixa a ningú indiferent. Bé… comentari a banda mereixen les rialles sonores de qui veu comèdia en la tragèdia més absoluta, o els pensaments en veu alta de qui necessita compartir les seves hipòtesis sobre allò que veu. Com a espectadors, tots fem el nostre procés, i la digestió d’un espectacle teatral és un acte individual que activa sovint processos personals. Això requereix respecte, i cal tenir-ho present al seure a la butaca. Malgrat aquest detall, per suposat, és un plaer gaudir de teatres plens. Tots hi guanyem.
