Quan un llegeix la sinopsi de El pare es pensa que es trobarà amb una escena quotidiana on una família ha de junyir amb la malaltia degenerativa d’Alzheimer. I sí ….però no.
La quotidianitat a la que sovint ens enfrontem en aquestes situacions està renyida amb la realitat que pateix el malalt.
Florian Zeller, el creador de la història, va més enllà i ens presenta una realitat distorsionada, un enfoc diferent del dia a dia que ens fa furgar amb els ulls del malalt. El enfoc és brillant.
L’ escenari es converteix en un vaivé de cares desconegudes dins un entorn d’intimitat que tot i la tendresa que se’n desplega també espanta… i fa mal. El mateix malalt, des de la lucidesa que li retorna la malaltia a voltes, s’ensuma la ridiculesa de la situació.
I gaudim de 90 minuts d’espectacle amb un esplèndid Josep Ma Pou en el paper de l’Andreu, el pare. Amb ell penetrem dins el cap d’un malalt senil en totes les fases de la malaltia, des de l’arrogància de la incomprensió fins a la ingenuïtat d’un personatge feble que retorna a la seva infantesa en un crit desesperat de sentir-se estimat.
La trama ens xucla i ens escup alhora a l’altre banda del mirall quan les escenes ens allunyen de la tragèdia i ens arrenquen un somriure. Malgrat tot, el relat és d’una tristesa commovedora.
Tot i que la idea és molt original, em grinyola la manera de posar-la en escena. D’escenografia gens arriscada, penso que la història hauria pogut lluir d’una altra manera.
La obra es va estrenar a Paris al 2012 i s’ha representat en més de 50 països. Ara ens arriba a Barcelona la versió dirigida per en Josep Ma. Mestres.
