Hi ha obres que costa recomanar, i aquesta sense cap mena de dubtes és una d’elles. Estem davant d’un text necessari, sortit de les entranyes i quasi a contracor, però tan dur… que costa mirar-lo a la cara i aguantar moltes de les veritats que ens ensenya. No sé fins a quin punt calia anar fins a l’extrem, si amb la meitat ja et fas a la idea de les dificultats personals, legals i socials que hi ha a l’arribar a la vellesa. Però, sigui com sigui, està clar que la injustícia està present en moltes fases del via crucis que passa la protagonista quan el seu pare emmalalteix. Un camí dolorós en el que no només has de conviure amb la malaltia d’un familiar, sinó que s’hi ajunta la qüestió econòmica, la incomprensió administrativa i fins i tot la familiar. Hi haurà moltes variants de la història, però està clar que en un punt o altre tots ens hi podem sentir identificats, ara… o d’aquí a uns anys.
La peça està dirigida amb força, quasi amb desesperació, i a moments sembla més un concert de rock… que no pas un rèquiem, que potser hagués estat la forma que li haurien donat altres directors. Crec que la utilització de la música en directe, de moments performàtics com el dels cap grossos o de les projeccions serveixen a Szpunberg -autora i directora- a donar el to que vol conferir-li a tot el conjunt. Però res seria igual sense la potència interpretativa d’una Laia Marull pletòrica, quasi desbordada, que es carrega a l’esquena aquest fals monòleg i que es deixa la pell damunt de l’escenari, però també en les gravacions on interpreta a les altres germanes. Per cert, les tres germanes es diuen Olga, Maixa i Irina, en homenatge claríssim a l’obra de Thékhov… amb la que guarda més d’una coincidència.
