Gilgamesh és l’heroi primigeni, i el Poema de Gilgamesh, conservat en tauletes d’argila durant 5.000 anys, és literatura primigènia, fundacional d’allò que, molt més tard, hem anomenat ficció. Per tant, si assistim a una representació d’aquest poema èpico-mític, estem assistint a la representació del que podríem anomenar la primera història (de què tinguem notícia, si més no) que va ser explicada, i que va agafar forma per transmissió oral abans de ser fixada.
La proposta d’Oriol Broggi s’articula a partir d’aquests dos elements (no només eh), i per aquesta raó decideix que la història ens sigui, en bona part, explicada en veu alta, contada per enèssima vegada per veus que ressonen des de temps immemorials i que han estat repetint amb insistència els mateixos temors i els mateixos anhels durant mil·lennis. Broggi no defuig un element tan poc popular al teatre com ho és el de la repetició, allò repetitiu, perquè és consubstancial a l’esperit del Poema, i així, es reiteren moviments coreografiats, més insinuats que ballats, expressions (“durant set dies i sis nits”), peripècies… que embolquen el resultat final d’una dimensió de rite ancestral, de mantra que, com una piconadora, ens recorda que tota la literatura que vindrà després dirà d’altres maneres allò que ens diu el Poema des de fa 4.700 anys. Que no és repetició, la vida?
L’Epopeia de Gilgamesh remet a quelcom que ve de molt enllà, o millor dit, que sempre ha estat allà, per això és tan astuta la sensació de vaivé que els moviments dels actors, la musicalitat dels versos i la lentitud dels desplaçaments dels quatre intèrprets principals transmeten als espectadors que acaben sumits en una mena de somni compartit i cadenciós que haurà de ser bressolat dins nostre per sempre més. Alhora, la multiplicitat d’actors o actrius que interpreten un mateix personatge redunda en la voluntat ferma d’explicar amb el màxim de profunditat possible les diferents cares de Gilgamesh i del seu alter ego, Enkidu, i fins i tot d’aquells que podrien haver estat i no han estat.
Si el Poema fa temporada i toca un parell de detalls (la veu del monstre destrempa!) podria esdevenir un muntatge que no podrà ser ignorat per dramaturgs i directors/es que vulguin acostar-se a universos cosmogònics per llençar-nos-els amb tota la càrrega de significat amb què l’equip de La Perla ho va fer a principis de juliol de 2018 a les pedreres de Montjuic.