El pont, obra del belga Laurent van Wetter, traduïda i adaptada per Albert Tola, dirigida per Elena Fortuny i interpretada per Babou Cham i Llorenç González.
Dues persones desconegudes es troben en un pont i amb una mateixa intenció, suïcidar-se aquell mateix moment. Però resulta que es posen a xerrar i explicar-se quines han estat les ganes de matar-se de cadascú d’ells.
Cada tant, es senten tristos, deprimits o estressats al fer front segons quines situacions. Com aquest sentiment de tristesa i desesperació no desapareixen els hi surt aquella sensació de voler finalitzar amb tot. És quan els dos personatges no veuen altre decisió que anar al pont que hi és al costat d’on viuen per intentar morir.
Com a la realitat, parlen del suïcidi i en realitat no arriben a intentar-ho. Però no és cert. Les persones que més parlen del suïcidi són les més decidides en fer-ho. Tot i que a vegades no hi ha aquell punt per decidir-ho a fer. Van parlant del que ha succeït en cada intent i deixar-ho per més endavant.
Tot i parlar del suïcidi, les ganes de morir, les ganes de matar-se i les ganes de viure, ho fan en pla comèdia. Al final les ganes de morir sembla que no són la primera opció dels protagonistes. Parlen d’aquelles ganes de morir-se, aquelles ganes de deixar de viure pels motius de sempre (per deixar de sofrir, per no aportar res més o el motiu que cadascú vulgui escollir.
És de les poques vegades que he vist una obra de teatre que parla del suïcidi sense estigmatitzar aquesta opció. La deixen com una forma molt natural de deixar-ho tot. Molt diferent d’altres obres que he vist i ho fan amb un posat més seriós o culpable.
Al final he sortit amb un petit somriure a la cara, tot i el tema que he vist. Val molt la pena apropar-se aquests dies al Maldà a veure aquesta obra.
Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç