Bernhard és un autor fort i dur i El president n’és una bona mostra. Dos personatges que han perdut els estreps i el senderi, que viuen cadascú dins el seu món, aliens a la realitat exterior, però que són la parella que governa el país, ens ensenyen la seva demència, pròpia d’una persona esquerdada de dalt a baix. La representació que fa Bernhard de l’alta política austríaca és la d’un matrimoni extravagant i rocambolesc. El president és una crítica ferotge i brutal al sistema polític i la corrupció a Àustria. És ben coneguda l’opinió que Bernhard tenia del seu país, va dir reiteradament que era una nació estúpida i brutal, una claveguera inculta que pretenia estendre la seva pestilència per tot Europa.
Els dos monòlegs són un tour de force per a cadascun dels actors. No és una obra a l’abast de qualsevol, sinó que calen un actor i una actriu de raça per encarar el repte bernhardià i sortir-ne airós. De Francesc Orella no cal dir-ne res que no sapiguem a hores d’ara: és un actor impressionant i molt versàtil capaç de posar-se a la pell de personatges molt diferents, que sempre infon autoritat i respecte perquè es fa completament seu cada rol que interpreta. És una bèstia del teatre. En canvi, Rosa Renom, que encara no té el reconeixement que es mereix, és una altra bèstia teatral. Interpreta magistralment una presidenta enèrgica, grotesca, astuta i exagerada, es llueix en el seu paper d’una manera anàloga a com ho fa Orella. Tots dos formen una parella presidencial magnífica.