Després d’obrir el Festival Grec d’enguany amb Les bruixes de Salem, Arthur Miller torna a estar present amb una de les seves obres més rodones. En aquesta, l’autor dissecciona amb gran precisió tot allò que envolta el comportament humà, ja sigui aquell que ens mou a l’interactuar amb els altres persones, com aquells trets de la nostra personalitat que han estat adquirits en contacte amb els altres i que ens empenyen a comportar-nos sempre d’una manera determinada. Per plasmar-ho, l’autor va idear una història aparentment senzilla, que amaga un rerafons complexe en el que tenen cabuda totes aquestes reflexions. Així, l’entramat resulta fàcil de seguir, gràcies a una història propera que atrapa, permetent també a qui ho vulgui anar més enllà del que simplement es veu. De fet, la fantàstica direcció de Sílvia Munt segueix la línea encetada per l’autor i, a més d’oferir-nos una gran direcció d’actors, utilitza també simbolismes i metàfores en la seva cuidada posada en escena, com fa Miller en el text.
Els quatre actors ens brinden unes molt bones interpretacions, transmetent no només la força del text, sinó atorgant solidesa a la proposta. De fet, tot el muntatge té unes bases fortes que permeten exhibir una elegància escènica i una proposta molt ben treballada. En aquest sentit, considero que la proposta mereix una llarga vida molt més enllà del Grec, ja que conté tots els elements d’una de les grans.