Aquesta obra ja era incòmoda quan es va estrenar, ara ja fa més de 12 anys, i ho continua essent a l’actualitat. Les xarxes socials, la cultura de la cancel·lació i la rapidesa de les notícies –especialment les negatives- fan que l’argument que es va gestar en aquell moment a la Sala Beckett segueixi vigent i fins i tot més viu i més creïble. I és que el text de Josep Maria Miró, multipremiat i molt traduït, fa una radiografia excel·lent de tot el que pot arribar a inocular la por en els nostres cervells… cada dia més exposats a suposicions, sospites i falses notícies.
L’obra de Miró té la virtut de no explicar-nos més del compte i de sembrar una sèrie de comentaris (tots els que fa el protagonista al seu company en el vestuari) que ens fan dubtar i caure ràpidament en el prejudici. Tot això dins d’una estructura dramàtica que juga amb la repetició d’escenes però des de punts de vista oposats. Una estructura que potser pot haver passat una mica de moda però que segueix funcionant i que permet un joc escènic molt agraït.
El repartiment jugava en contra del record que va deixar la primera versió (Rubén de Eguia, Roser Batalla, Santi Ricart i Albert Ausellé) però crec que finalment se n’ha sortit amb nota. Junts construeixen un conjunt força homogeni, del que destaca de forma natural un molt encertat i vulnerable Marc Tarrida. I ja per últim, destacar també l’interessantíssim i suggerent espai sonor creat per Guillem Rodríguez, que crea en el públic el mateix desassossec que viuen els personatges.
