És un tòpic dir o sentir que tot sovint les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha una escala de grisos. Aquesta premissa s’accentua quan, a més, la veritat no es pot comprovar. El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, ho exemplifica d’una manera magistral: un monitor de natació ha fet un petó a un nen que plorava perquè li feia por llençar-se a l’aigua sense flotador i uns pares, suggestionats per un cas d’abús sexual infantil ocorregut al barri recentment, se’n queixen, fan preguntes a la directora sobre la integritat del noi i en massa acaben desapuntant els seus fills de l’activitat. Definitivament, una situació molt versemblant en l’actualitat.
Aquest argument ens transporta al mateix univers d’altres textos del dramaturg, autor de peces amb rerefons similars com Temps salvatge, representada al Teatre Nacional de Catalunya sota la direcció de Xavier Albertí (2018), o els dos monòlegs que tenim fins ara del Tríptic de l’epifania: El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, també dirigida per Albertí al Teatre Romea (2022), i La majordoma, estrenada al Heartbreak Hotel aquest 2025 sota la batuta del mateix Josep Maria Miró. El principi d’Arquimedes torna a Barcelona, on es va estrenar en el marc del Festival Grec 2012, després d’haver estat aplaudit a Alemanya, l’Argentina, Grècia, Mèxic, Puerto Rico, Regne Unit, Rússia o Italià.
En l’àmbit de la física, el principi d’Arquimedes diu que quan un cos se submergeix parcialment o total en un fluid en repòs, el nivell d’aquest líquid o gas puja d’acord amb el pes de l’objecte. I això és el que passa en aquesta obra de teatre: un fet que potser en un context temporal o espacial diferent hauria passat inadvertit, se sobredimensiona ateses situacions precedents de l’entorn i el comportament de grup envigorit per les xarxes socials. El petó està fora de lloc? La relació del monitor amb els nens és adequada? Com actuar davant de la sospita d’abús? Com influeix la seva vida personal d’algú en la visió que en tenim en l’àmbit laboral? Com poden estar tranquils, uns pares, sense cap prova de la correcció comportamental d’un monitor? A qui ha de fer costat la directora de l’equipament esportiu?
Aquest muntatge, dirigit per Leonardo V. Granados, aconsegueix amb excel·lència el que busca el text, punyent: posar el públic en una posició incòmoda, ja que no se li ofereix una veritat demostrada ni tampoc pot posicionar-se de forma única amb un personatge. Els arguments de tots quatre —la directora de la piscina (Sandra Monclús), els dos monitors responsables de les activitats (Marc Tarrida i Eric Balbàs) i el pare del nen que ha rebut un petó (Jordi Coll)— són perfectament vàlids, i això fa confrontar l’espectador amb els propis prejudicis i creences. Comptat i debatut, es tracta d’un espectacle d’èxit per la combinació de la qualitat del text i la de les interpretacions, que duen a terme un joc magnífic amb l’escenografia, ben simple, que s’acaba d’arrodonir amb el disseny d’il·luminació i de so.
