La confiança, la por i la paranoia
Una controvèrsia servida des de diferents punts de vista. Un text que amb el pas del temps ha guanyat vigència perquè la situació la sentim present, perquè la neurosi de l’amenaça, els prejudicis, la paranoia i la sospita conviuen en una societat angoixada, i perquè les xarxes escampen les pors i les hipòtesis com a certeses, com taca d’oli, i és impossible fugir-ne si en som protagonistes.
En Jordi, entrenador de natació d’un grup d’infants menuts que comencen a nedar sense bombolla, calma el neguit d’un infant amb una abraçada i un petó, i tot es desencadena. El gest és interpretat pels testimonis i per les famílies, que es queixen a l’Anna, la directora de la piscina, que acaba per no saber en què ni en qui creure. La bola creix sense aturador, les sospites surten a la llum i la preocupació acaba per fer que tot el grup d’infants deixi l’activitat.
El principi d’Arquimedes, escrita per Josep Maria Miró i estrenada el 2012 a la Sala Beckett sota la seva mateixa direcció dins el marc del Festival Grec, ha estat traduïda a més de 20 idiomes i ha estat aplaudida internacionalment. Va guanyar el Premi Born de Teatre 2011 i ha tingut també la seva versió cinematogràfica de la mà de Ventura Pons, sota el títol El virus de la por (2015).
En aquesta ocasió, Leonardo V. Granados dirigeix l’obra amb una nova mirada, que apel·la l’espectador i genera debat. L’habilitat per a expressar-se a través d’una concatenació d’escenes que semblen fer un pas enrere i dos endavant i la perspectiva canviant potenciada per l’estructura del teatre, amb graderies a banda i banda, aporten un dinamisme mental interessant i suggeridor. En aquests canvis, els efectes sonors hi juguen un paper fonamental. Semblen provinents d’un espai misteriós, semblen sorgits fins i tot de les profunditats de la piscina on tenen lloc els fets. Sons feridors, fins i tot incòmodes per l’audiència en algun moment, al ritme del moviment en escena, que potencien la sensació d’amenaça, de perill.
La interpretació és brillant, àgil i dinàmica, especialment per part d’en Marc Tarrida, que es guanya l’afecte per la seva bogeria i naturalitat. El monitor perfecte, diríem molts… i això provoca una autèntica dissonància, un debat que enganxa. La Sandra Monclús, pausada i continguda però puntual en el gest i en l’expressió, equilibra l’energia dels companys d’escena mostrant que darrere el càrrec del personatge s’hi amaga molt més.
En aquesta versió, al final en Jordi es queda, al meu parer, massa orfe. Els efectes que acompanyaven els moments de tensió han desaparegut massa sobtadament, i la transició cap al fosc és pobra en comparació a la intensitat viscuda. El moment mereix que la ferida colpeixi, i no que se l’endugui el simple silenci. Però l’adaptació del jove director introdueix elements que potser fan necessària aquesta fredor, com l’existència dels protocols estrictes o les misèries de la cancel·lació. És el tempo de l’execució pública, i hi ha poc més misteri…
Com el text expressa, abans l’emoció i la tendresa en el contacte humà eren possibles. Els temps han canviat, la guàrdia és alta i es descobreixen les escletxes d’aquella permissivitat social amb casos que fan estremir. Tot afavoreix que es restringeixin les mostres d’afecte per sospitoses. Qui garanteix que això no avoqui a més trastorns encara, a més abusos? Quin món, quina paranoia…
