La primera vegada que es va presentar aquesta obra va ser a l’antiga Sala Beckett de Gràcia dins del Festival Grec 2012. Va ser interpretada per Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguíia i Santi Ricart, i dirigida pel mateix dramaturg Josep Maria Miró.
El principi d’Arquimedes va significar per mi, la descoberta de Josep Maria Miró, un dels dramaturgs catalans que més admiro i segueixo d’aleshores.
El text es va escriure el 2011, any en el qual va ser atorgat text guanyador del XXXVI Premi Born de Teatre 2011.
Actualment, se n’han fet més d’una vintena de traduccions, més de quaranta produccions a tot el món, unes setze lectures dramatitzades i ha estat editat en més de tretze ocasions.
El principi d’Arquimedes que podeu veure a l’Espai Texas és una reescripció del text original per tal d’acostar-lo i adaptar-lo a la societat de la cancel·lació (neologisme que s’ha introduït a les nostres vides, en bona part al poder de les xarxes socials, que genera assetjament escolar i pot incitar a la violència i amenaces), i als avenços socials i polítics envers les situacions d’abús, on internet, les notícies falses, Twitter i els grups de WhatsApp de pares, que per sort no vaig haver de patir, es converteixen en un tribunal atroç i despietat.
En aquesta ocasió, Josep Maria Miró cedeix la direcció a Leonardo V. Granados, que ens regala una proposta gens envejable a la primera. Sandra Monclús Manchón, Marc Tarrida Aribau, Jordi Coll Serra i Eric Balbàs fan una feina interpretativa impecable.
En la posada en escena no i hi ha hagut grans canvis. Continua havent-hi un joc escènic. La narració continua sense una estructura lògica. Les escenes es repeteixen des de diferents punts escènics.
El principi d’Arquimedes va més enllà de parlar sobre la pederàstia, es tracta d’una radiografia de les pors contemporànies, els prejudicis, la confiança, les relacions humanes i de com un mateix fet es pot interpretar de diferents maneres. Un fet que pot ser o no real, i que ens fa reflexionar sobre quins són els límits de la confiança, la intencionalitat, la por i la culpabilitat; i ens posa davant el dilema moral sobre què és el que volem pels nostres fills, si un tracte de proximitat i afectuós, o la manca d’emocions, amb un tracte de distància i un gran control afectiu.
