El poder de les paraules està infravalorat. La poca cura en el seu ús i la nul·la responsabilitat de les conseqüències que generen estan cada vegada més extenses. No es pren consciència que afirmar veritats absolutes -que no se saben realment- o proferir una crítica atroç i repugnant té un resultat inesperat i a una escala més gran de la imaginada. Actualment, amb les xarxes socials sembla que la impunitat està a l’ordre del dia.
El principi d’Arquímedes es situa en un dia crucial per als petits que fan curset a la piscina: s’han de treure la bombolla i nedar sense cap suport. En aquest moment, un dels nens es posa a plorar perquè té por a l’aigua i el seu entrenador el calma, li fa una abraçada i un petó a la galta. Però aquest actitud no ha passat desapercebuda per alguns dels pares i mares del grup de nens. Comencen les desconfiances vers un gest que diu el monitor que és innocent, però ho serà? Un punt d’inflexió que farà trontollar la visió que el seu voltant tenia d’aquesta persona. Davant del dubte, la lapidació?
Aquest text de Josep Maria Miró va estrenar-se fa més de 10 anys i sembla mentida com el relat que explica té una vigència molt actual. La narració, estructurada en escenes que van repetint-se afegint moments anteriors o posteriors al segment que s’està vivint, va creant un neguit i una incertesa davant la història que atrapa a l’espectadora. La necessitat de saber què callen els personatges o quina és la veritat és atraient i deixa clavada a la butaca.
Marc Tarrida devora el seu personatge, presenta un Jordi extravertit, segur de sí mateix i de la seva feina que davant de l’acusació es va transformant en un cos ple de por i confusió. El seu rostre va canviant a mesura que té noves interaccions amb els seus companys de feina i veu com se’l jutja i se’n desconfia. Es nota de manera flagrant la davallada de seguretat i tranquil·litat del personatge amb la gestualitat i la transmissió esplèndida del sentiment de pèrdua i terror.
Una escenografia funcional i adequada arrodoneix un muntatge amb un disseny de llums i colors molt ben pensat i estructurat perquè sigui un element narratiu valuós i indispensable.
Aquesta obra de teatre té una funció molt interessant i és que en sortir provoca un debat i una discussió en el fòrum intern de cadascú/na sobre com actuaria davant de la situació que planteja. Anima a posar-se al lloc de cada personatge i a avaluar les diferents opcions, i així mostra que no és tan fàcil ni senzill sentenciar, que les conseqüències poden canviar-ho tot.
