Més de deu anys després del primer muntatge del text de Josep Maria Miró segueix essent oportuna la seva revisió, i això és el que ha fet l’autor, revisar-lo tenint en compte noves circumstàncies socials que, probablement, han modificat la percepció que sobre alguns dels assumptes que planteja El principi d’Arquímedes el potencial espectador puguin tenir. A més ha cedit el comandament de la direcció a un director jove amb la perspectiva generacional adequada, Leonardo V. Granados.
La nova sensibilitat amb què la societat, afortunadament, afronta dilemes ètics relacionats amb el gènere, l’abús, l’assetjament… obliga a fer-nos passar per terrenys espinosos: el de les contradiccions i el de les renúncies. Aquestes són les arenes movedisses que cal travessar durant l’hora i deu minuts de representació. Una estona en que no ens serà possible, al públic, mantenir-nos al marge, ja que el text i la posada en escena toquen la tecla apropiada per a interpel·lar-nos a tothom.
L’estructura narrativa de la història d’El principi… és dislocada i fragmentada, gràcies a un hàbil exercici d’assimilació del to amb la manera com, actualment, ens arriba la informació a causa de les xarxes, i de la pròpia naturalesa de les relacions socials i de tot allò que té a veure amb la comunicació avui dia. La repetició de fragments que adquireixen significats nous al relacionar-se amb informació de què no disposàvem ens ajuda a prendre consciència de la manipulació que tothom som capaços d’exercir a l’hora de gestionar qualsevol tipus d’informació.
Les transicions entre els episodis miren de crear una atmosfera (amb el disseny de so i la il·luminació) d’acord amb l’estat d’ànim dels personatges i amb la tensió del conflicte que es va desenrotllant. Potser hi ha un abús en aquest sentit i els espectadors se senten massa guiats per sentir les emocions, quan sentir-les i de quin tipus. Cal dir que, en canvi, al llarg de l’obra això no succeeix i, precisament, el paper del públic és molt actiu.
La interpretació dels personatges fuig del dramatisme i deixa que l’espectador arribi a les emocions per vies que no apel·lin als baixos instints. Això es fa evident en el cas del personatge de la Sandra Monclús, que amb una contenció, de cos i de veu, de molt mèrit, dur a terme un procés de desdramatització i un distanciament gens comú a l’escena actual que aconsegueix efectes suggerents en el resultat final de l’obra.
