Haig de començar advertint que El professor Bernhardi no és una obra fàcil ni un entreteniment de diumenge a la tarda. Es tracta d’una obra densa, llarga (dues hores i mitja, amb un entreacte de vint minuts), on la dialèctica i les idees sobre la justícia, la política i la religió es converteixen en la única acció dramàtica. Tot i així, també s’ha de reconèixer que l’hàbil direcció de Xavier Albertí l’ha convertida en un veritable plaer teatral, ja sigui per haver escollit un dels millors repartiments que recordo –El rei Lear, a part- o per haver mimat un espai escènic que, en altres mans i amb un pressupost més petit, hagués pogut resultar un desastre. Només cal mencionar, en aquest sentit, alguns petits capricis com el del piano mig ocult per la boira… Petits detalls que acaben per seduir.
L’obra d’Shnitzler, molt poc coneguda entre nosaltres i considerada per a alguns quasi d’irrepresentable, ens mostra una trama que recorda a la d’Un enemic del poble, però passada per la corrent germànica i més austera del teatre del segle XX. L’anècdota del principi, en la que un doctor no deixa donar l’extremunció a una moribunda, aviat ens porta a un problema de grans dimensions que va pujant de to escena a escena. En realitat, Scnhitzler va voler homenatjar al seu pare, que es va trobar en una situació similar quan dirigia la vienesa Allgemeine Poliklinic. La resolució del conflicte, però, agafa un altre camí ja que l’autor ja veia venir la tremenda situació política que canviaria Europa a principis de segle, i sobretot sospitava la manera com afectaria a la seva Àustria natal.
Albertí resol molt bé la difícil estructura de l’obra, muntada a partir de llargs diàlegs a dos que es van alternant amb escenes més corals. El to de la interpretació també és auster i sobri, però deixant llibertat perquè aflorin les característiques de cadascun dels actors. És cert que són de maneres de fer diferents, però el director aconsegueix acoblar-los en un muntatge que serà recordat per la seva elegància formal i el seu atreviment. De fet, a part de La Ronda, quantes obres d’Schnitzler heu vist representades a Barcelona?