El text més personal de Lorca havia de caure en mans d’un director tan addicte al risc com Àlex Rigola per brillar com cal. Un tàndem d’autèntic luxe per a un text que parla des de l’interior de la ment del poeta i reflexiona sobre el públic. Però no el públic del teatre (que també) sinó el públic de les nostres vides, la societat que ens envolta. A El público veiem el Lorca més fràgil i alhora el més valent, el que vol viure d’acord amb el que sent i, alhora, sap que no podrà fer-ho mai.
Rigola transforma la sala gran del Nacional i la converteix en un escenari digne de David Lynch per transportar-nos a un terreny oníric i metafòric que deixa bellísimes imatges clavades al nostre cervell.
Feia molt de temps que un muntatge no m’impactava d’aquesta manera. Realment inoblidable.