He intentat anar a veure El Rei Lear sense llegir-ne ni sentir cap crítica ni comentari. Només amb el gran repartiment (en número i qualitat), el director i els recursos del teatre, ja hi vas amb -potser- masses expectatives. He intentat sortir-ne sense comparar, tot i que aquesta temporada hem vist molts, molts Shakespeare. Em sembla que tampoc ho he aconseguit… Però he sortit, sobretot, amb alguns dubtes.
Primer, però, cal deixar clar que hi ha molts motius per anar a veure l’obra. Fins al moment a casa nostra només hem pogut veure, en el seu format original, tres posades en escena d’El Rei Lear: el de que va portar el Centro Dramático Nacional al TNC, el d’Oriol Broggi a la Bibilioteca de Catalunya i el de Calixto Bieito al Teatre Romea. Hi ha països on aquests clàssics són sovint a la cartellera, però no és el nostre cas. Avui, a més, tenim molt poques oportunitats de veure 24 actors (i un músic) dalt de l’escenari. Ens estem acostumant a obres amb molts pocs actors i és un plaer poder veure també un gran muntatge. No cal dir que a més a més el repartiment és absolutament esplèndid i les actuacions un vertader luxe. Cal destacar la feina de Ramon Madaula, Míriam Iscla, Jordi Bosch i Julio Manrique, però també Teresa Lozano que als seus 70 anys és pura energia i està esplèndida com a bufó. Núria Espert també ofereix un actuació extraordinària, però en algun moment li falta potència i costa de sentir-la.
I, ara sí, els dubtes. Realment calien 24 actors? Estan ben aprofitats? La posada en escena pretén ser contemporània o es queda a mig camí? Surto sense saber-ho. No he entès -i m’ha despistat- la presència de tots els actors, inclosos els ja morts, a les cadires laterals de l’escenari a les últimes escenes. Tampoc el crit d’“eooo” que Marnique fa repetir al públic. Trencar la quarta paret està bé, però cal forçar-ho? I per últim, hi ha voluntat de crear moments còmics? M’han descol·locat… i no parlo només del rap.
Però bé, això és una opinió… La senyora de davant meu, abans d’arrencar a aplaudir (dreta, com gran part del públic) deia: “quina obra d’art!”