Pablo Finamore i Román Lamas han llegit bé Horacio Quiroga, tan bé com per insuflar en la Badabadoc l’aire de soledat, intempèrie i admiració per la selva que gravita en els contes del contista uruguaià. El salvaje descriu el moment traumàtic en què l’ésser encara amb trets simiescs s’adona que s’allunya dels qui fins ara pertanyien a la seva mateixa espècie, i s’adona també de la soledat en què es troba.
Finamore s’explica des de la fisicitat, la del salvatge que se’n sap i que pren consciència que podrà ser víctima o victimari, i que el seu cos és, de moment, l’única prova de sí mateix. Finamore es toca contínuament, com qui vol cerciorar-se que efectivament existeix, que és.
Tal i com ho fa Quiroga en molts dels seus contes, Finamore opta per utilitzar la doble perspectiva del personatge que, en més d’una ocasió sembla contemplar-se a sí mateix, com si ell fos un altre.
Poquets dies ha estat El salvaje a Barcelona. A la Badabadoc tenen ganes que torni, i nosaltres també. Teatre de gran volada a Gràcia!