La novel·la filosòfica Utopia de Sir Thomas More publicada el 1516 ficcionava el viatge de Michael Hythloday a la societat més perfecta que havia conegut, la de l’illa d’Utopia. Aquesta societat insular es trobava mancat de la propietat privada, sense religió i on les famílies treballaven sempre per un bé comú i no individual. No vinculada a cap dels interessos personals dels membres de les famílies que les integraven, sinó que el bé comú es trobava per damunt dels interessos individuals. El llibre, tot i voler distanciar-se de valors religiosos, no va arribar a ser considerar com a herètic com a tal, perquè aquest es trobava fortament influenciat pels valors cristians.
Amb l’arribada de l’anglicanisme amb Enric VIII, el divorci i la persecució dels catòlics, More es troba en una situació més que incòmoda pel seu patent catolicisme. El rebuig a assistir a la coronació d’Anna Bolena va ser considerat com a un acte de traïció, precipitant així la seva mort però no repercutint en el seu llegat i obra.
Segles després de la publicació d’aquest llibre, aquest va esdevenir una forta influència durant la redacció del Das Kapital de Karl Marx i part del seu plantejament, definit com a Socialisme Utòpic, és deutor del llibre de More. Al Das Kapital es planteja un sistema alternatiu on els mitjans de producció passaven a les mans dels treballadors i els caps arribaven a desaparèixer. No tots els plantejaments de Marx, però, van ser compresos ni divulgats de la mateixa forma. Però la creació de societat enfocada al treball i al bé comú van ser adaptades i assimilades per un Capitalisme que començava a consolidar-se per damunt d’altres formes de govern. Aquest, considerat com a liberal, donava llibertat als homes per a fer i escollir la feina que volguessin tenir. Tot i que no a les seves dones, però elles, en aquest cas, rai. Encara que fossin les mans invisibles que teixien les seves mortalles en vida.
Aquest va ser el naixement de les colònies industrials. Organismes autònoms per part d’empresaris entre la Primera i Segona Revolució Industrial i que van tenir una època d’esplendor entre finals del segle XIX fins ben entrat el segle XX. En alguns casos, fins i tot, una mica més enllà dins del món occidental, i encara presents en països en vies de desenvolupament, ja sigui per treballadors de resorts de luxe o per fàbriques tèxtils a Sri Lanka. També hi ha una relectura elitista d’aquestes lluny dels pobres per a certs executius i treballadors necessaris de grans corporacions, però en tots aquests casos, el Socialisme Utòpic és més que lluny. Només són mons aïllats on els únics treballadors poc qualificats que accedeixen són els del servei, i els seus habitants gaudeixen de drets per damunt de la mitjana, la majoria d’aquests proveïts només pel seu major flux de capital.
El paternalisme per part dels empresaris envers els treballadors a les colònies industrials era el pa de cada dia. A partir d’una refinada enginyeria social era fàcil tenir a una massa treballadora -relativament- feliç per pocs diners i donant un ampli marge de beneficis proveint a aquests de vàries de les necessitats bàsiques per pocs diners i amb la garantia que seran sempre empleats dins del recinte industrial per un seguit de tasques en funció de les seves capacitats. Aquesta garantia social és la que va permetre que aquests petits experiments socials mercantilitzats gaudissin d’un relatiu èxit dins del món occidental. A mesura que les societats es van interconnectar més i més i avançar en matèria social, aquestes van deixar de tenir sentit, perquè les mancances i les necessitats del capital eren més i més grans, i van intervenir d’altres factors que van oferir tot el seu màrqueting al treballador potencial en aquesta mena de recintes, tot i que les seves mans encara continuen igual de lligades i amb les mateixes necessitats bàsiques i les artificials cobertes d’una manera o altra.
La novel·la de Assumpta Montellà dóna el salt a l’escena amb dues actrius (Maria Casellas i Andrea Portella) que posen rostre a moltes de les treballadores que van treballar a la colònia industrial com de tantes altres al llarg del globus i de Catalunya. Posant veu als anhels de les treballadores, coneixer la seva mateixa idiosincràcia, les seves misèries, la seva felicitat proveïda per l’amor, així com també la seva discordança per les seves fèrries mesures de control. Unes que sovint anaven més enllà d’una relació laboral convencional en termes moderns, doncs els matrimonis, en aquesta pressumpta llibertat, encara podien ser acordats, l’educació de la mainada esdevenia una moneda de canvi pel xantatge d’una vida plena de misèria i els suggeriments per part del mossèn i monges de la comunitat eren llei per a perpetuar una acitud dòcil envers els que manaven. I per damunt de tot, el testimoni dels telers, silenciosos espectadors que aclaparen les vides de les treballadores. Com una remor constant que habita dins de les seves cases i que esclata a dins de les seves oïdes durant maratonianes jornades laborals en la que es veien de tots colors mentre es matenien allà, teixint i teixint, per damunt de les mans i voluntats de les que els manipulaven i teixien.
Les colònies encara es reparteixen pel nostre territori com les darreres restes d’un feudalisme tardà i que van aconseguir allargar-se en el temps a través de la ignorància i la bonhomia de la majoria dels que en elles habitaven. Ara, els seus darrers habitants es marceixen lentament fins a convertir-se en cendres, lamentant-se sovint per la manca de comoditats del món modern i que fins no fa gaire no semblaven ser importants. Moltes d’elles ara resten com a museus d’un passat industrial que, a causa dels hàbits i models de producció, mai més tornaran. D’altres esdevenen polígons industrials fortificats en el que s’alternen naus de modestos negocis amb naus abandonades que esdevenen la tapadora de raves a cobert, alternant-se també amb magatzems de ferralla i/o antiguitats (depenent dels ulls que la mirin), un taller mecànic i fins i tot a cèlebres tallers de disseny escenogràfic com el de Jorba-Miró.
La vida passada d’aquestes colònies, com a tal, ja s’ha extingit. No en queda ni una sola engruna, afortunadament. Aquella vida comunitària de sororitat i d’ateneus, malauradament també. Ara bé, això no vol dir que aquests fastuosos recintes no tinguin futur. Aquest encara és per escriure. Però això no vol dir que s’hagi d’oblidar el passat d’aquells que van viure i morir entre aquelles edificacions que prometien totes les comoditats del món modern i les llançadores xiulant a banda i banda d’infinites rengleres de telers, que ara resten silents. Esperant pacientment el seu torn de paraula per a poder-nos explicar la seva història i la dels que vivien al seu voltant. Aquesta és una de les poques oportunitats que tindrem de sentir-los… Millor no deixar perdre aquesta oportunitat.
