Dues de les obres de Shakespeare que més m’agraden són les que tenen a veure amb la fantasia. Una d’elles és La tempestat i l’altra la que ara ens ocupa… M’agraden, sobretot, perquè en elles l’autor esdevé més lliure que de costum i parla amb molta més claredat de temes que en altres obres es veien acotats per les convencions del moment. Es diu, fins i tot, que en El somni d’una nit d’estiu hi ha moltes referències personals i d’altres que apunten a personatges reals de l’època, ja que no cal oblidar que l’obra es va representar per primer cop en el marc de la celebració d’un casament. També hi ha molts símbols eròtics i moltes situacions que parlen de la llibertat d’elecció amorosa -i també sexual- dels personatges. Tot i així, amb els anys les representacions d’aquesta peça s’han centrat més en el caràcter fantàstic, i tal com deia el crític teatral Jan Kott l’obra s’ha convertit “en una mena de conte dels germans Grimm”.
Què ha passat, doncs, en el muntatge d’Ollé? S’ha aconseguit trencar aquesta mena d’infantilització de la peça? S’ha tret a la llum el rerefons obscur i tèrbol d’El Somni? Crec que la intenció hi era i que la lectura del director i de l’adaptador han anat cap a aquesta direcció, però també penso que no ho han aconseguit del tot. El conjunt resulta fred, asèptic, amb uns actors que reciten més que actuen i amb unes escenes oníriques -les del bosc- que no acaben de fer lluir les baixes passions i la confusió realitat-ficció dels personatges. Només Pau Viñals -en l’agraït paper de Puck- i Xicu Masó -brillant en la seva peculiar comicitat- semblen haver entès el to de la peça. Una peça, per cert, que ja gaudia d’una traducció/adaptació excepcional feta per Josep Maria de Sagarra, sens dubte molt superior a la que ara se’ns ofereix.
Recomanable, doncs, per a aquells que vulguin gaudir d’un muntatge megalòman, espectacular i grandiós… ja que l’escenògraf Sebastià Brosa aprofita tots els recursos i possibilitats del TNC per oferir dues hores de màgia. No recomanable, en canvi, pels que vulguin trobar la profunditat i la subtilesa que amaguen les paraules de Shakespeare, en una de les seves obres més belles i suggerents.