La producció d’El somni d’una nit d’estiu del TNC, dirigida per Joan Ollé, destaca en primer lloc per una escenografia esplendorosa, preciosa i màgica. És una obra coral, sense cap protagonista singular, i amb diverses trames que s’encreuen. El resultat és un mosaic molt divertit i gens bigarrat.
En aquesta ocasió hem gaudit del luxe de veure un conjunt de grans actors com ara Mercè Arànega, Xicu Masó, Joan Anguera o Enric Majó en papers importants però curts, que han brodat com una filigrana. La trama més reeixida i la que resulta més divertida és la dels còmics que representen l’obra sobre Píram i Tisbe, perquè és quan veiem a escena actors de raça com Anguera, Masó, Oriol Tramvia, Xavier Soler i Eduard Muntada. També és de justícia lloar la Titània de Mercè Arànega, paper que interpreta tocada per la màgia i l’elegància que la reina de les fades requereix. Al seu costat, l’Oberon de Lluís Marco queda un pèl discret. Qui em va sorprendre molt gratament va ser Pau Viñals, que va fer un Puck immens, ple de gràcia, de lascívia i de malícia, un ésser mig demoníac amb un maquillatge fantàstic que es movia com un acròbata i que amb la seva veu dolça i mel·líflua hauria pogut convèncer qui fos de qualsevol bajanada. Va ser un Puck genial.
Ara bé, va haver-hi un punt més gris: Clàudia Benito, Albert Prat, Laura Pujolàs i Guillem Motos, els quatre joves, van resultar mediocres, amb poca gràcia, artificiosos i un pèl sobreactuats, i el seu tros es va fer avorrit i una mica pesat. Però si en aquest muntatge tan espectacularment bonic i màgic hi hem de trobar un inconvenient gros, no és altre que el so. Els micros —donem per fet que a la sala gran del TNC en calen— no estaven ben col·locats i el so va ser deficient moltes estones: les veus no se sentien prou nítidament o sonaven massa llunyanes. Si l’amplificació es fa perquè el so sigui òptim, de què serveix si acaba no sent-ho?