L’excés de prudència pot arribar a ser un defecte gairebé tan perillós de cara a la posada en escena d’un clàssic com la irreverència gratuïta o una comprensió massa superficial del text. El mateix Joan Ollé ha reconegut que no ha tractat gaire amb Shakespeare “pel respecte” que li té i és, precisament, per aquest motiu que aquesta versió d’El somni d’una nit d’estiu no acaba de brillar. El muntatge ho teniu tot per arribar a l’excel·lència: un nombrós grup de magnífics actors i actrius, música en directe, una escenografia espectacular, una estètica ben treballada… I bé, en certa manera, el conjunt funciona; sobretot, pel que respecta a la vessant màgica de l’espectacle. Malauradament, el resultat és correcte en termes general però poc arriscat i massa acadèmic. Per molts segles que hagin passat, l’obra continua sent una comèdia i, per tant, ha de continuar fent riure. El director ha de ser capaç d’explotar el sentit de la diversió inherent al text, però Ollé s’ha mostrat tímid, en aquest sentit. Només el grup d’artesans assoleixen el nivell de comicitat apropiat juntament amb l’actor Pau Viñals: meravellosament inspirat en el paper de Puck, el follet. Per tant, li falta festivitat i alegria, i aprofitar la modernitat de la peça (que ha quedat, certament, diluïda en el seu to cerimoniós). Per dir-ho d’alguna manera, Ollé comprèn l’obra i ho demostra, però no gossa arribar a les seves entranyes: la brutalitat animal de l’ésser humà, l’eròtic joc de miralls i la vehemència del desig més instintiu. En canvi, aquesta mateixa cautela el porta a construir una inquietant atmosfera certament molt aconseguida i interessant que seria el marc perfecte per fer aflorar el costat fosc i juganer de l’erotisme si, en aquest cas, internament el resultat estigués a l’altura.
Enllaç copiat!