Comèdia representada arreu durant gairebé 30 anys, és un valor segur per a aconseguir que el públic rigui irremeiablement amb el ritme frenètic que té el text durant tota la producció. I, potser, aquest ritme és el que salva especialment aquesta versió de l’obra.
La trama és coneguda, un dels protagonistes forma part d’un grup d’amics que cada setmana organitzen un sopar on conviden a una persona idiota, o el que ells consideren com a tal. I la vetllada consisteix en riure-se’n d’aquest idiota. Hi ha una espècie de competició per aconseguir el campió de tots. La història que se’ns narra en el text comença quan el protagonista té un atac de lumbago i no pot anar al sopar, però es troba amb l’idiota en qüestió a casa amb qui havia quedat abans per prendre una copa i conèixer-se. El que havia de ser una nit més, acaba embolicant-se fins a quotes insospitables de confusió.
Artur Busquets és la raó principal per veure aquesta producció. La seva capacitat de fer comèdia amb un rictus impertèrrit, com si no passés res, amb una contenció envejable -sobretot per aquells amb els que comparteix escenari- és increïble. Cada vegada que intervé en el text -i que embolica una mica més la trama- el públic conté l’alè perquè sap que serà una explosió de talent.
La resta del repartiment fa la seva part encaixant completament cada peça del trencaclosques, tot i que, al mateix temps, sent el marc on Busquets brilla.
El text és enginyós i té en el seu ritme la clau perquè el públic es contagiï del riure de la situació anterior amb la present i la propera. Es tracta d’un cúmul de situacions que no deixen respirar i aconsegueixen el seu objectiu, tot i que, a vegades, de manera una mica tramposa.
Teatre divertit i amb un repartiment que s’emporta tot el mèrit, però que potser s’hauria de començar a revisar si cal respectar el text al complet o es pot fer una nova versió.